Sortiu dinetes, sortiu somrient, com la Rosella d'un camp roent.
Avui, que és Pasqua, volem cantar, perquè us avingui un noble imam.
Un noble imam.
Sortiu dinetes al finestró i oïu els nostres cants corporals,
que si a vosaltres us plau el cant de nostres notes,
feu-se'n un ram, feu-se'n un ram, feu-se'n un ram.
Dret al dintell, hi havia un home.
Ella, senglaçada, s'estantolant la taula.
No truqueu, por.
Si haguessin punxat la mila, no li hauria sortit una gota de sang.
Més com l'home avances lentament dues passes,
a ella se li escapa un gran crit.
Què voleu?
Ell s'atura.
No truqueu, por.
I esficar la mà dins la trinxa de les calces i reutar com una bestiola.
Què voleu, us dic?
Repetir ella més espantada.
Ell s'estremir tot.
Jo, jo us volia dir,
si fos, si fos volguésiu, si fos volguésiu.
La mila tremolava com una fulla d'un gran esforç poder fer encara...
Aneu, aneu-se'n de seguida.
Aneu-se'n.
Aneu-se'n.