Sempre procurant de no quedar-vos mai tots sols,tenia el pòl d'aquella llum tan ambiental.Éreu dos plums d'un seu orat,parlant sense interès del grup.Mentre aguantàveu la mirada i un vas buit,us rendia la vergonya i l'il·lugí.Menys plener el camí en qui ho sap,tot de tu, tot de tu,tot de tu, tot de tu.Menys plener el camí en qui ho sap,tot de tu.Estàs pensant en la xica, jo?Hòstia, hòstia, hòstia.És jo així, és jo així, és jo així.Desitjava obert,a veure l'alba des dels seients inclinats,i un missa-micre com l'haguéssiu entelat.El tercer, quan va notar el trist fora de joc,va fer-te entendre que era tard i em saludar.I va...I va...Va ser un suspir tan crític.I un gust xic.Menys plener el camí en qui ho sap,tot de tu, tot de tu,tot de tu, tot de tu.Menys plener el camí en qui ho sap,tot de tu.Tu vas marxar de la mà d'un estrany, ell no sap de tu qui se t'enduia a França.M'està aquí pel camí, el que ho sap tot de tu, tot de tu, tot de tu, tot de tu.M'explodeu el camí, el que ho sap tot de tu.Fins aquí el programa d'avui.