Això es diu l'Empordà.
Nascut entre blanes i cadaqués,
molt tocat per la tramuntana,
d'una sola cosa pots estar segur.
Quan més vell, més tocat de l'ala,
sempre deia que la matinada es gateria.
Però cap al migdia anava bé, cura.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera allà dalt.
I anar a l'oferna m'interessa,
és molt més bonic que l'Empordà.
Arribaren passant ampolles i ans,
i el sisè que encara aguantava,
i el sisè que encara aguantava,
dormint en la bona labor a l'hotel,
però ell mai no s'hi tirava.
Sempre deia que la matinada es gateria.
Però cap al migdia anava bé, cura.
Somriu i diu que no té pressa,
ningú m'espera allà dalt.
I anar a l'oferna m'interessa,
és molt més bonic d'encontrar-se.
Sempre deia que la maquina no es mataria,
però cap al migdia anava ben currat.
Sempre hi viu però no té pressa,
i com espera allà dalt,
que en el infern no li interessa,
és molt més bonic recordar.
I quan veig la llum de l'alba,
sempre hi ha unes ganes de marxar.
Potser calgui no el suïcidi,
potser ho deixi fins demà.
Fins demà!
Fins demà!
Sí, fins demà!
Acorda!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!