I a tu que se te'n dona d'una pàtria trista,
una terra que sou celebrars i homes d'aigua,
perquè tens a la boca una argelaga dura,
una llum fitorada de frisances i eritges.
La pàtria que dius no és el carrer,
no plora pels camins i els capvespres,
la sang que s'aterrapa es queixa de les venes.
No tens una muller com un raïm a la cambra
per tancar-hi el pur silenci de la vida,
la discreta torrella d'ivori o el dolcíssim desmai de cap altat.
A tu que se te'n dona del miratge i del somni.
Una antiga ramor de cavalls iones altes
em convoca l'inútil seguicí de les ombres.
Estremita el serè contra el vent l'aspre clàvia,
una imatge perduda,
un vell mot,
una encesa soledat o una pàtria.
Una antiga ramor de cavalls iones altes
em convoca l'inútil seguicí de les ombres.
Estremita el serè contra el vent l'aspre clàvia,
una imatge perduda,
un vell mot,
una encesa soledat
o una pàtria.