Caminava per la immensitat dels pensaments que em fan dubtar.
Els dies passen mentre cauen les fulles secues del seu pas.
I les mirades que aquell dia van calar fort dins meu.
Les hores congelades en segons que semblen breus.
Em quedo estancada a aigua verda i clara.
No sempre et cantaré els versos que abans van caure molt de pressa.
I ara sí.
Caminava vigilant les agulles al canviar.
El dia gris acompanyava la boira que duia al cap.
Ja no portava de melodia les emocions d'aquell passat.
Tot era fimar i no em trobaven al paisatge de postal.
Em quedo estancada a aigua verda i clara.
La calma que sembla evident amagant la rama
d'aquella tempesta d'estiu des del balcó.
I cau la llum, s'ha fet tard però t'és igual.
Tu tot el dia remugant mentre la teva sort marxa tranquil·la mirant
com t'estàs queixant i tens davant un cel brutal.
Però ni t'hi fixes, tot és igual.
T'estàs perdent, nena, per la vida rient d'allò que també fa mal.
I s'ha fet tard però t'és igual.
Tu tot el dia remugant mentre la teva sort marxa tranquil·la mirant
com t'estàs queixant i tens davant un cel brutal.
Però ni t'hi fixes, tot és igual.
T'estàs perdent, nena, per la vida rient d'allò que també fa mal.