No,
no,
no,
no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Tenia 15 anys,
un par de promeses, quan venien grans,
la llibreta plena i un boli a les mans,
sempre el boli a les mans.
A casa eren tants,
quan sortia al carrer jo presumia en cans,
em vaig cordar les mans fent passos de gegant,
fent passos de gegant.
La vida era més easy,
cantava el meu cap i xulejava amb la bici,
era més easy.
Volia tenir un món més maco i fictí.
La vida era més easy,
brillava de canxa amb esports i sacrifici,
era més easy.
Vaig fer una calada, un nou amor, un nou bici.
Sempre he sigut la sensible,
per això l'heu d'escriure.
O perquè era pau o em regalava lliures.
El primer amor que vaig viure,
no el puc descriure.
Se'm va trencar el cor i ja estava millor lliure.
Soc la sensible, per això l'heu d'escriure.
No oblidaves la nena que em va fer riure.
El primer amor que vaig viure,
no el puc descriure.
Se'm va trencar el cor i ja estava millor lliure.
Mai he tingut por, res no igual a tot.
Que en gallina estava a les bosques i llavors el pa penjava el foc.
Si anàvem fora, enxava amb la lot.
Llavors la mosca ja va créixer però l'aire m'esvaca d'aquell lloc.
La vida era més easy,
cantava el meu capítol, allà vam la bici.
Era més easy,
jugava a tenir un món més maco i fictí.
La vida era més easy,
brillava de canxa amb esports i sacrifici,
era més easy.
Era més easy.
I ara tinc 20 anys,
alguna promesa enfonsada al fang.
La llibreta plena i un boli a les mans,
sempre el boli a les mans.
I a casa faltem tants,
marxem a poc a poc perquè ens anem fent grans.
Ens fem els difícils, també els elevants.
No vull que ens fem més grans.
Ens tiram,
ens tiram.