Enmig dels flocs
que eclipsen la teva cara,
o dintre la dolçor
et perd una mirada.
I en un sol gest
l'ànima s'aferra, es clava.
Només sé l'aire s'inflama
i no,
no m'importa gens.
Obrim-te un món
on s'ofeguen les penes.
Una hada del mar,
una hada que arriba i queda.
Són els teus ulls
d'espurnes eternes.
Potser no puguis ni comprendre,
no,
no m'importa gens.
Sé que mai no he gaudit del dret
de robar-te un bocí de cel.
Sé que mai no he gaudit del dret per trencar les baules del temps.
No compris el temps,
sinó la intensitat.
Que la vida arriba abategant,
com un poema d'aclamat,
on els mots s'esborren l'afegatat.
Jo ja no tinc més per somiar i no,
no m'importa gens.
Sé que mai no he gaudit del dret de robar-te un bocí de cel.
Sé que mai no he gaudit del dret
per trencar les baules del temps.
Sé que mai no he gaudit del dret
per robar-te un bocí de cel.
No m'importa gens.