Un embolic de paraules al cap,
una guitarra, un llapis i un bloc,
com un retrat en blanc i negre,
fugit, tancant la primavera.
Absurd,
subtil vagaves de sol a sol,
invisible vas creuar l'horitzó,
on el meu mar i el meu cel es fonen,
robant-te la vida,
un tros,
un tros.
Jo vaig prendre foc a la casa,
tu insisties a poc a poc,
les meves mans et deien fes-me l'amor,
haver-lo tancat al moll de l'oblit,
buscant un racó on fer nit,
tant sabals i tan sols eres tu.
Imaginava que tan sols érem jo,
les mirades creuaven dolçor,
vas girar el meu cos amb aire tendre seductor.
Com un estrany de ment tan boirada,
vaig sentir el desig embriagador,
obstinat,
senyit a un entorn on els meus ulls cercaven amor,
cercaven amor.
Jo vaig prendre foc a la casa,
tu insisties a poc a poc,
les meves mans et deien fes-me l'amor,
haver-lo tancat al moll de l'oblit,
buscant un racó on fer nit,
tant sabals i tan sols eres tu.
Jo vaig prendre foc a la casa,
tu insisties a poc a poc,
les meves mans et deien fes-me l'amor,
haver-lo tancat al moll de l'oblit,
buscant un racó on fer nit,
tant sabals i tan sols eres tu.
Tant sabals i ni tan sols eres tu.
Đang Cập Nhật
Đang Cập Nhật
Đang Cập Nhật