I avui que et puc fer una cançó,
recordo quan vas arribar.
Amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu,
i amb la rialla dels teus dits,
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom,
Laura.
M'és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l'avui,
la nostra joia pel demà.
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili marellà,
mai no ha mancat el teu al·lel, Laura.
I si la tzara et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin
els ocells,
que t
'acaronin els estels,
i en un racó d'aquesta vau,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura.
