M'explicava, tremolós al parlar, asseguts a la taula greixosa d'aquell vell cafè,una història, amb la pipa a la mà, que en els avis havia escoltat aquell vell mariner.D'una noia, aixerida i d'ulls clars, despullada fins a la cintura i amb cua de pèl,molt galana, de pits ferms i grossos, cabells llargs i rossos, i blanca de pèl.Que amb la lluna nova i a la mitjanit surt d'entre les roques,quan tot és dormit.Sirena que cantes en nits de foscor, i amagues la cara a la lluna plena,per cales perdudes hi busques l'amor. Vivint dels records i fugint de les penes,la lluna voldria escoltar la cançó.Que canta la noia vestida d'escates, però ella s'amaga i fuig de la claror.No vol que la lluna li besi la galta.Que amb la lluna nova i a la mitjanit surt d'entre les roques,quan tot és dormit.Però un dia la lluna de sobte fa el ple,i a la sireneta il·lumina la cara,i des d'aquell dia ja no se'n sap resdel cant que a les nits despertava a les cales.I diuen que, diuen que, diuen que han vistquan pampellogueixen la lluna en l'aigua,a una sireneta de plata i de llum,i a una lluna blanca amb cua d'escates.I a una sireneta de plata i de llum,i a una lluna blanca amb cua d'escates.I a una lluna blanca amb cua d'escates.