M'explicava, tremolós al parlar, asseguts a la taula greixosa d'aquell vell cafè,
una història, amb la pipa a la mà, que en els avis havia escoltat aquell vell mariner.
D'una noia, aixerida i d'ulls clars, despullada fins a la cintura i amb cua de pèl,
molt galana, de pits ferms i grossos, cabells llargs i rossos, i blanca de pèl.
Que amb la lluna nova i a la mitjanit surt d'entre les roques,
quan tot és dormit.
Sirena que cantes en nits de foscor, i amagues la cara a la lluna plena,
per cales perdudes hi busques l'amor. Vivint dels records i fugint de les penes,
la lluna voldria escoltar la cançó.
Que canta la noia vestida d'escates, però ella s'amaga i fuig de la claror.
No vol que la lluna li besi la galta.
Que amb la lluna nova i a la mitjanit surt d'entre les roques,
quan tot és dormit.
Però un dia la lluna de sobte fa el ple,
i a la sireneta il·lumina la cara,
i des d'aquell dia ja no se'n sap res
del cant que a les nits despertava a les cales.
I diuen que, diuen que, diuen que han vist
quan pampellogueixen la lluna en l'aigua,
a una sireneta de plata i de llum,
i a una lluna blanca amb cua d'escates.
I a una sireneta de plata i de llum,
i a una lluna blanca amb cua d'escates.
I a una lluna blanca amb cua d'escates.