Temps era temps, aquest jardí ofenós,
era un fangar pudent i fastigós,
ple de barraques i d'escombraries.
Rates i polls,
i mosquits i escarbats,
i els rars humans que hi vivien colgats,
eren la crem de la crem d'aquells dies.
Eren la crem la més selecta al llit,
dels marginats dels fills bors de la nit,
coberts de sarna i de suc de paparra.
Vells embriacs i captaires nefrats,
i també un cert musicastre famat,
un naufrag que repata una guitarra.
Adoptada per aquell món entendrit,
una brillant fada havia florit,
el vell mig de tota aquella baixesa.
Com van trobar-la al costat d'un baciol,
abandonada en un luxós braçol,
per si de cas
tots li deien princesa.
Era un bon vespre de maig, sense embuts,
ella que seu als genolls tan ossuts,
del musicastre i lluïn dues roses.
A les galtones,
sospira,
potser saps que t'estimo,
i si vols em pots fer
un petó als llavis i també
altres coses.
No te m'embalis, princesa, si et plau,
no sóc cap sàtir, ni sóc cap babau.
Tu tens tretze anys,
jo en tinc trenta,
ja a taula.
En diferència,
i en fora penós,
dormia al terra humit d'un trist calabós,
però jo mai no diré una paraula.
Prou d'insistir, va dir ell empipat,
no ets el meu tipus i estic captivat,
per una dona com cal,
no una menuda.
Llavors princesa va marxar plorant,
desconsolada pel menyspreu sagnant,
amb què la seva ofrena
fóu rebuda.
No hi va haver, doncs, perversió de menors,
el musicastre al matí tocar el dos,
dins la carreta d'un pobre drapaire.
Sense dir adeu a ningú i en tornar,
vint anys més tard,
a passar per allà,
sent que aquell
jorn no la van sortar gaire.