I quan s'adormí, ja de matinada, tingué un somni tormentós, somiar que se n'anava
de l'ermita per tornar cap a la seva terra, muntanyes de nevall, sols que, com més
muntanyes deixava enrere, més ni sortien al davant, i mai acabava de passar-les totes.
Dintre el bosc i en el seu niu, un matí de primavera, dintre el bosc i en el seu niu, un verdú canta festiu.
Per la plaça un xavalet, i al sentir que allà on anava, per la plaça un xavalet, mai agafa el senyet.
Cap a casa l'ha portat, tot content de ser trobat, cap a casa l'ha portat, i a la gàbia l'ha posat.
A la gàbia ja el verdú no refila com se'n dia, ai, a la gàbia ja el verdú de tristesa s'acoso.
I és que a l'hora i l'hoqueu, pels filferros de la gàbia, i és que a l'hora l'hocapeu, que un fill bosc queda tot seu.
El xaval tot em farà oferir-ho perquè cantin, el xaval tot em farà els ullets que han travessat.
Els ullets, els ullets que han travessat.
Els ullets, els ullets que han travessat.