No era el Titanic ni era el rai de la Medusa,
aquell carai d'embarcació,
com saben bé els ports i el carrer.
Tot xinu,
xanu i amb poc vent per entre els ànecs anava fent,
i en deien els companys primer,
els companys primer.
El fluctuat nec mergitur no era la nau,
un terme obscur,
amb el permís dels endevins, bruixots i saurins.
El capità i els mariners no van parir l'ús del revés,
que eren amics i gent de bé,
uns companys primer.
No eren de luxe,
però que hi faci,
no me'ls puc imaginar,
inspirant Riba,
Ovec,
Carné o Sant Vicent Ferrer.
No eren col·legues escollits per moralistes distingits,
i no uns experts a fer merder els companys primer.
No eren tampoc àngels alats,
sense llegir els textos sagrats,
però us se sabien estimar,
i us puc afirmar,
que Pere Pau,
Josep Manel,
era el seu crèdu i cap fidel,
mai no ha sabut pregar més bé que els companys primer.
Quan ressonava un tref algar,
o una tempesta en alta mar,
marcava l'amistat al nord i els duia bon port.
I si algú estava en un mal pas,
sols li calia agitar el braç,
i el preien d'aquell mullader,
els companys primer.
A les trobades que un company manqués,
era un fet molt estrany,
en aquest cas,
podria,
de sort,
és que era ben mort.
Però mai dels mais m'hi va la pell,
l'aigua es tancava sobre d'ell,
cent anys després era evident el buit de l'absent.
Moltes vegades m'he embarcat,
i quasi sempre he naufragat,
l'únic vaixell que ni els ciclons van enviar al fons.
Tot xinoxano el cor content,
per entre els ànecs anava fent,
i em dèiem els companys primer,
els companys primer.
Moltes vegades m'he embarcat,
i quasi sempre he naufragat,
l'únic vaixell que ni els ciclons van enviar al fons.
Tot xinoxano el cor content,
per entre els ànecs anava fent,
i em dèiem els companys primer,
els companys primer.