El cimal.
Les darreres lluïssors del jorn
queien com una polsina suavíssima
i sa mateixa vaguetat,
més que les plenes tenebres,
farcia el bosc de sospites i recels.
Els termes i les proporcions es confonien
i tot prenia aparences màgiques,
com en els contes del pastor.
La Mila, tot marxant d'esma,
anà girant, sempre més sovint,
el cap d'una banda a l'altra,
sentint desvetllar-se-li en el fons de son ésser
una por il·lògica,
folla que l'havia martiritzada molt quan era petita.
Tantos la sorprenia la sensació que caminava
sense que els peus li toquessin a terra.
Tantos li semblava
que de cada replec de roques,
de cada groc de verdissa,
havia de xirnar una blanca mà d'ossos
per estirar-li les faldilles.
I els pins,
aquells pins de siluetes fantàstiques i borroses,
prenien a sus ulls
l'aspecte d'aparicions dolentes que,
immòbils,
esperaven que ella passés
per ajuntar-se després totes
i córrer-li al darrere amb intencions perverses.
I aleshores,
ella sentia també impulsos de córrer a bosc endintre,
cap a no sabia on.
Sense saber per què.
Sense haver sentit la més petita fresa.
Sense obeir a cap signe exterior.
El pastor i ella,
d'un mateix moviment instintiu,
aixecaren el cap,
alarmats per guaitar en l'aire.
Heu vist?
Va preguntar-l'hi el pastor amb lentitud.
L'ànima.
Pareu i esment amb aquest home remitant-ne.
L'ànima
és la cosa més ruïna de la muntanya.
L'ànima és la cosa més ruïna de la muntanya.