Com un bollet que em va petar, no hi havia lloc per nedar.
Les fulles ja van caure i la pluja va ofegar, els núvols ja no espanten calor a les meves mans.
Visca en l'enyorança i he après a caminar, em parlen les ombres cada nit al tornar.
I em falla la *** quan et tinc al davant, sé que vaig ser jo qui va voler marxar.
I no vull mentir-te quan em dius que et va bé, i vull demostrar-te que jo també en sé.
No podia quedar-me en aquell far, la terra em cribava i volia nedar.
El mar era fred, gairebé congelat, va ser un hivern.
Com un bollet que em va petar, no hi havia lloc per nedar.
El vent em fa d'empenta i sap que jo podré.
El mur surt una esquerda, que em diu que estaré bé.
I si et torno a ***re, res serà com abans, ara sóc més valenta, ja no fa cap mal.
I no et mentiré si tu em dius que et va bé, res a demostrar-te jo també en sé.
No podia quedar-me en aquell far, va ser un hivern.
No volia quedar-me en aquell far, va ser un hivern.
D'aquells que gelen els ocells, que petrifiquen pensaments,
per molt que mir, ja no veig res, no veig res.
Però trobo un lloc que m'escalf a sa pell,
l'únic refugi últimament que gira a torn amb aire, aire.
Com un bollet que em va petar, no hi havia lloc per nedar.
Com un bollet que em va petar, no hi havia lloc per nedar.
Com un bollet que em va petar, no hi havia lloc per nedar.
No hi havia lloc per nedar.