Tubs de mercuri que marquen el temps
que han deixades al meu quadern.
Són decidides i van del bracet
i es tornen velles en un no-res.
Dono una
volta indecisa pel far
i me n'adono del malestar.
De
les escales en superc un moment
amb
les enllunes dels pensaments.
Poso la cara davant del mirall,
tan sols per veure com he canviat.
I aquesta barba de més de dos pams
em dóna uns aires més reposats.
Tots els meus dies se'n van.
Em vénen uns altres més tard.
No,
no em faig bé.
És la neu que és molt blanca.
Em cau pels cabells i reposa les gandes.
No,
no
és la pell el que més trobo en falta.
Són
els hiverns que suren per la punta dels teus actes.
